La llengua tenia regust a sabó

Els espaguetis del dinar m’ha semblat que tenien gust a sabó. Ai las! El colador devia estar mal escorregut i al deixar-hi els espaguetis se’m devien impregnar de Mistol… I mira que havia fet el paquet sencer, quin desastre, serà tot per llençar.

Però més tard, al tornar de la feina i fent un vermut davant de l’ordinador de casa, intentant relaxar el cos d’alguna manera, m’he adonat que la beguda també em recordava constantment l’amargor del sabó. I això sí que no podia ser, perquè el got era recent tret del rentaplats, els gels nets i l’ampolla nova. Ja està, era la llengua, que davant de tanta merda que li havia tocat d’aviar avall i d’empassar havia decidit que, si bé no podia revelar-se del cos on vivia, com a mínim passaria els dies límpida i brillant. Com si la pulcritud externa pogués pal·liar els greuges als que s’exposava la resta del cos constantment.

IMG_1904

Construccions de mentida que teixeixen realitats

La Wafa mirava el terra.

Mans creuades sobre el vestit.

L’home la fitava des de l’ampit

de la finestra amb ulls de serra,

repassant tot el cos de fit a fit:

 

la feia deessa dels seus plaers,

avesada a satisfer ben submisa

i a beure d’ell amb gran deler.

Que se li entregui sense camisa

i es lliuri fins a quedar-se sense alè.

 

La Wafa s’aferrava al vestit.

Cridava amb veu ofegada:

‘no em toquis malparit’.

Però l’home la deixà forçada

Després de sadollar l’apetit.

Punt de vista II

Són les vuit i vuit minuts. Com sempre, la Jana espera el tren a l’andana. Després de tants mesos fent el mateix recorregut té els moviments calculats. Es situa a set rajoles de l’esquerda que divideix la parada, just per on el S6 obrirà la tercera porta del segon vagó. Podrà entrar per l’esquerra i fer-se lloc fins al seient del costat de la finestra. Els rajos del sol espolsaran el fred del matí i podrà creuar les cames, reposar el braç i llegir.

Avui el tren ve amb una mica de retard, 4 minuts, res de l’altre món, però ja suposa un contratemps perquè a l’andana s’hi concentren més passatgers del que és habitual. Persones que es timbalegen amb el neguit de no saber si podran seure o no. Ja es veu en la distància el comboi blanc i vermell. La tercera porta del segon vagó s’atura just davant de la Jana, uns centímetres més enllà del que té estipulat. En el breu interval de temps que les portes triguen a obrir-se un noi se li enganxa per l’esquerra i se li escola al davant. Entra abans que ella i li pren el lloc predilecte del costat de la finestra. La Jana entra rere seu i es queda parada enmig del passadís. No queden finestres lliures, només el seient del costat del noi que li acaba de prendre el lloc. S’hi asseu amb un esbufec i deixant caure tot el pes sobre l’encoixinat blau. I per si el seient no fos prou, el lladre del costat  també s’ha apoderat del reposabraços. Al davant, seu un home gros amb una motxilla entre les cames.  La Jana es recull sobre si mateixa i llença una mirada plena de tírria cap al colze que l’envaeix i la motxilla que no li permet doblegar les cames.

IMG_1237

Tot depèn del punt de vista…

Va tard. Un dia que li tocava matinar i s’ha adormit. A veure si amb un cop de sort encara podrà agafar el tren de les vuit i onze. Vuit i vuit, massa just per arribar a temps. Amb la mà s’agafa fort la tira de la motxilla perquè no li reboti contra l’esquena a l’accelerar. Va buscant el bitllet abans d’entrar a l’estació, sense abaixar el ritme. Mira la pantalla de cua d’ull i somriu al veure el S6 destacat de color vermell. Ve amb retard, ideal. Bitllet, portelles obertes i cap al tren, que ja  entra a l’andana. S’afanya fins a arribar bastant endavant i quan veu que les portes comencen a obrir-se accedeix amb pas ferm dins del vagó. S’asseu a un seient al costat de la finestra i respira alleujat. Ha arribat a temps, no farà tard. Deixa que el seient absorbeixi el cansament del recent esprint i es deixa acaronar pels rajos càlids del matí i la calefacció del tren.

IMG_1307

Com ens construïm a partir de la trobada amb l’altre, en paraules de Butler

‘More emphatically, however, what binds us morally has to do with how we are addressed by others in ways that we cannot avert or avoid; this impingement by the other’s address constitutes us first and foremost against our will or, perhaps put more appropiately, prior to the formation of our will. So if we think that moral authority is about finding one’s will, it may be that we miss the situation of being addressed, the demand that comes from elsewhere, sometimes nameless elsewhere, by which our obligations are articulated and pressed upon us.’

p. 132 Butler ‘Precarious Life’

DSC_7027

Cossos que es creuen en l’espai públic

“Aunque es cierto que las asambleas pueden ser en términos de significación una expresión de la voluntad popular, e incluso reclamar la voluntad general del pueblo, indicando así la condición indispensable de la legitimidad estatal, generalmente son manejadas por los Estados como un instrumento de legitimación que les permite exhibir ante los medios de comunicación el apoyo popular que manifiestamente gozan. En otras palabras, el efecto significante de la asamblea, su legitimación, puede justamente expresarse por medio de unas actuaciones orquestadas de una cobertura mediática dirigida, reduciendo y enmarcando la divulgación de lo popular dentro de una estrategia de autolegitimación estatal. Dado que no hay voluntad popular que ejercite su efecto legitimador cuando viene delimitada o producida en un marco, la lucha por la legitimación se despliega invariablemente en la escena de las actuaciones públicas y las imágenes de los medios, y en este contexto los acontecimientos controlados por el Estado entran en pugna con los teléfonos móviles y las redes sociales a la hora de hacerse con la cobertura mediática y con la significación transmitida. La filmación de las acciones de la policía se ha convertido en una fórmula clave para exponer la coerción auspiciada por el Estado bajo la cual opera en nuestros días la libertad de reunión.”

BUTLER, ‘Cuerpos aliados y lucha política’, p.26

A partir d’aquí Butler comenta que podem arribar a dues conclusions:

  • una cínica: que tot no és més que un joc d’imatges.
  • una més important: que el poble es pot manifestar gràcies a les condicions de possibilitat de la seva aparició: imposicions infraestructurals del lloc, mitjans tecnològics que els capten i els difonen (pla visual i acústic).

És a dir, que el poble es construeix a partir d’una complexa interacció de representacions, imatges, sons i tota una varietat de tecnologies. De manera que els mitjans no només informen sobre els que diuen ser el poble sinó que ells mateixos intervenen en la definició d’aquest.

Processed with VSCO with p5 preset
Processed with VSCO with p5 preset